Barcelona: Crònica audiovisual. Veritat i poesia.

Publicado en por Ivonne Leites. - Atea y sublevada.

 VINT-I-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TOTES LES VÍCTIMES NO SÓN IGUALS.

Crònica audiovisual. Veritat i poesia.




 

El 26 de gener de l'any 1939 les tropes franquistes van passejar-se per la ciutat de Barcelona. Milers de persones de totes les edats i tota condició antifeixista havien fugit els dies abans amb allò que podien arrossegar els seus dèbils cossos i les seves abatudes ànimes. Eren els perdedors que fugien de la mort, els únics guanyadors morals d'una guerra filla del catòlic-feixisme que no va ser un conflicte bèl·lic sinó un cop d'estat de 40 anys, on cada dia era omnipresent el 18 de juliol.


1936 - 1939. Tres anys de repressió brutal que donarien pas a quasi quatre dècades més, totes tacades de sang i amb la mordassa de la prohibició. Les bales dels fusells del assassins "nacionals", d'una nació d'odi i mort que no ens representa, van travessar la carn del poble lleial des del primer dia a l’Àfrica, el 17 de juliol, fins l'últim a Barcelona, Burgos i Madrid, les últimes víctimes del franquisme d'aquell 27 de setembre de 1975, que van ser les darreres del seu cabdill. Després caurien més innocents sota el plom feixista, les víctimes de la transició, víctimes també de crims d'estat, víctimes també sense dret a la justícia.

 

Aquest febrer de 2012 encara l'ombra de les banderes nacionals ens tapa el sol de la Llibertat, la Veritat i la Justícia, el so de les botes feixistes marcant el pas no deixa sentir la veu d'un poble que va ser ofegat en la seva pròpia sang, les locucions de la propaganda exterminadora continua vexant i criminalitzant les víctimes de la dictadura, els seus fills i filles, els seus néts i nétes perquè la Reparació pels hereus del franquisme és rancor i venjança, i és veritat, la seva no la nostra. La justícia ens nega mentre accepta les demandes dels franquistes d'ahir i d'avui en un estat on és legal la Fundació Francisco Franco. I tot sota el sostre de la democràcia en la casa de la impunitat. Ara no venen de front, no porten uniformes, ni pistoles però ens continuen ferint.

 

 

 

A casa nostra el Memorial Democràtic segueix amb la seva línia de reconciliació nacional, ja ens havíem adonat que aquesta institució no està per a fer justícia però si al menys hauria de tenir l'ètica i la vergonya de fer honor a la veritat. El seu director que a títol personal pensa que s'ha de jutjar el franquisme però que no ho pot expressar com director del Memorial DEMOCRÀTIC juga al joc de les víctimes. Víctima, un concepte molt llaminer que entra en les consciències d'un poble educat en la carència democràtica i en la línia del catolicisme que pensa que perdó i reconciliació és el mateix que justícia i reparació. És molt fàcil apel·lant a la visió més primària del concepte humanitat parlar del patiment universal, de totes les víctimes buidant a aquestes de contingut, idees i raons, això és tolerable a l'àmbit íntim del dolor personal, però a l'àmbit públic les institucions i administracions públiques no poden aplicar el mateix nivell i sota una categoria asèptica posar una etiqueta única de víctimes i col·locar-les a la mateixa capsa, una positura molt còmoda pel Govern. El Memorial Democràtic no pot ser un Valle de los Caídos on es barregin els ossos dels colpistes i els afins i els ossos dels que van defensar la legalitat democràtica. No estem disposats a tolerar això, és un joc brut que col·loca les nostres reclamacions a l'alçada dels que van obtenir justícia i venjança, reparació moral i econòmica i que mai van mostrar cap mostra de pedeniment per haver format part d'una manera o d'altra de l'aparell franquista o per simpatitzar amb la causa. Aquesta estratègia és una manera de legitimar el feixisme a través de les seves víctimes, que es veu no tenien idees polítiques només van ser morts per ser catòlics, i d'intentar desactivar la nostra lluita per les nostres víctimes, víctimes de crims de lesa humanitat emparades per la legislació internacional. Prou manipulació, juguem net.

 

Aquest febrer ha estat un dels més foscos de la transició amb retallades de drets de tot tipus que no suposen sempre un estalvi econòmic. Estem en una persecució de tot allò que simbolitza la memòria de les nostres víctimes, un mes en que treballadors i treballadores, dones, minories discriminades, laics i laiques, estudiants, els més febles de la societat han perdut conquestes socials imprescindibles. I vindrà més, i potser voldran retallar el nostre dret a manifestar-nos, per això és tant important fer sentir la nostra veu que és avui tant actual com quan els nostres avis i pares van aixecar-la per aconseguir un món on segur no hauríem de sortir cada mes a demanar Veritat, Justícia i Reparació.

 

La lluita per la Memòria és democràcia, és antifeixisme, la seva difusió és pedagogia més que necessària.

 

Veritat, Justícia i Reparació. Anul·lació dels judicis del franquisme. No els deixem passar.

 

 

 

Aquells que van difondre que la guerra era la conseqüència d'un cop d'estat, que es convertia en dictadura en les places que anaven conquerint, van crear el periodisme modern. Les plomes i les càmeres dels compromesos amb la democràcia, dels lluitadors antifeixistes, el paper i els rodets, els que van lluitar amb força i valentia van deixar fins i tot la vida en la seva denúncia de la barbàrie de la repressió franquista. Dones i homes d'aquí i de molts països van estar al costat del poble, de les dones a les fàbriques, dels nens sota les bombes, dels vells a les barricades, d'uns soldats de vegades sense res més que unes espardenyes i un vell fusell per a defensar un futur millor. Van donar testimoni universal del patiment d'una població civil que per primera vegada a la història sofria les conseqüències de la guerra amb tota la seva brutalitat, obrint la porta a les guerres modernes on tot s'hi val. Una població de ciutadans que lluitaven per la victòria d'una justícia que no els hi arribava mai, que encara després de morts esperen.

Els poemes, les obres, les fotografies, les pel·lícules que van crear amb generositat i convicció, amb complicitat i solidaritat, amb la vida, de vegades des de les trinxeres antifeixistes, les seves, són un testimoni preciós i imprescindible d'un valor històric, social i humà incalculable. A Capa, Taro, Malraux, Chim, Hernández, Garfias, Centelles, Castelao, a tants i tants el nostre homenatge.

Que els teclats, que la era digital, mentre la censura ho permeti, no deixi de donar constància de la importància de la llibertat, de la veritat i de la justícia.

 

Poetes que van cantar al poble, la seva lluita per la justícia social, el seu coratge per defensar la llibertat, el seu sacrifici per les seves idees i la seva terra. Poetes morts que van lloar els poetes assassinats, poetes que van plorar la mort de poetes morts.

Pedro Garfias, va lluitar al front republicà i va viure un amarg exili al seu Mèxic, que tant el va estimar i tant reconeixement li va donar.



Asturias, si yo pudiera,

si yo supiera cantarte...

Asturias verde de montes

y negra de minerales.

Yo soy un hombre del Sur

polvo, sol, fatiga y hambre,

hambre de pan y horizontes...

¡Hambre!

Bajo la piel resecada

ríos sólidos de sangre

y el corazón asfixiado

sin venas para aliviarte.

Los ojos ciegos, los ojos

ciegos de tanto mirarte

sin verte, Asturias lejana,

hija de mi misma madre.


Dos veces, dos, has tenido

ocasion para jugarte

la vida en una partida,

y las dos te la jugaste.

¿Quién derribará ese árbol

de Asturias, ya sin ramaje,

desnudo, seco, clavado

con su raíz entrañable

que corre por toda España

crispándonos de coraje?

Mirad, obreros del mundo

su silueta recortarse

contra este cielo impasible

vertical, inquebrantable,

firme sobre roca firme,

herida viva de su carne.


Millones de puños gritan

su cólera por los aires,

millones de corazones

golpean contra sus cárceles.

Prepara tu salto último

lívida muerte cobarde

prepara tu último salto

que Asturias está aguardándote

sola en mitad de la Tierra,

hija de mi misma madre.





 

Federico García Lorca va ser assassinat el 18 d’agost de 1936 i encara no s’ha trobat el seu cos.

 


No hay más que un millón de herreros

forjando cadenas para los niños que han de venir.

No hay más que un millón de carpinteros

que hacen ataúdes sin cruz.

No hay más que un gentío de lamentos

que se abren las ropas en espera de la bala.

('Grito hacia Roma')

 

 

Antonio Machado va morir el 22 de febrer de 1939 als pocs dies de creuar la frontera vers l’exili francès. Una bandera republicana sobre el seu cos li va acompanyar en el seu últim viatge.

 


EL CRIMEN FUE EN GRANADA: A FEDERICO GARCÍA LORCA

 

1. El crimen

 

Se le vio, caminando entre fusiles,

por una calle larga,

salir al campo frío,

aún con estrellas de la madrugada.

 

Mataron a Federico

cuando la luz asomaba.

El pelotón de verdugos

no osó mirarle la cara.

 

Todos cerraron los ojos;

rezaron: ¡ni Dios te salva!

Muerto cayó Federico

—sangre en la frente y plomo en las entrañas—

... Que fue en Granada el crimen

sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada.

 

2. El poeta y la muerte

 

Se le vio caminar solo con Ella,

sin miedo a su guadaña.

 

—Ya el sol en torre y torre, los martillos

en yunque— yunque y yunque de las fraguas.

Hablaba Federico,

requebrando a la muerte. Ella escuchaba.

 

«Porque ayer en mi verso, compañera,

sonaba el golpe de tus secas palmas,

y diste el hielo a mi cantar, y el filo

a mi tragedia de tu hoz de plata,

te cantaré la carne que no tienes,

los ojos que te faltan,

tus cabellos que el viento sacudía,

los rojos labios donde te besaban...

 

Hoy como ayer, gitana, muerte mía,

qué bien contigo a solas,

por estos aires de Granada, ¡mi Granada!»

 

Se le vio caminar...

Labrad, amigos,

de piedra y sueño en el Alhambra,

un túmulo al poeta,

sobre una fuente donde llore el agua,

y eternamente diga:

el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!

 

 

Miguel Hernández recita Canción del esposo soldado.

 

Vicente Aleixandre va escriure al seu amic Miguel Hernández aquest poema. Aleixandre va viure la seva homosexualitat dins de l’armari franquista i va dir que a la seva mort es podria saber la veritat perquè no havia res de dolent en la seva condició.

 


En la muerte del Miguel Hernández

I

No lo sé. Fue sin música.

Tus grandes ojos azules

abiertos se quedaron bajo el vacío ignorante,

cielo de losa oscura,

masa total que lenta desciende y te aboveda,

cuerpo tú solo, inmenso,

único hoy en la Tierra,

que contigo apretado por los soles escapa.

 

Tumba estelar que los espacios ruedas

con sólo él, con su cuerpo acabado.

Tierra caliente que con sus solos huesos

vuelas así, desdeñando a los hombres.

¡Huye! ¡Escapa! No hay nadie;

sólo hoy su inmensa pesantez da sentido,

Tierra, a tu giro por los astros amantes.

sólo esa Luna que en la noche aún insiste

Contemplará la montaña de vida.

 

Loca, amorosa, en tu seno le llevas,

Tierra, oh Piedad que, sin mantos, le ofreces.

Oh, soledad de los cielos. Las luces

Sólo su cuerpo funeral hoy alumbran.

II

No, ni una sola mirada de un hombre

ponga su vidrio sobre el mármol celeste.

No le toquéis. No podríais. Él supo,

sólo él supo. Carne sólo para amor. Vida sólo

por amor. Sí, que los ríos

Apresuren su curso; que el agua

se haga sangre; que la orilla

su verdor acumule; que el empuje

hacia el mar sea hacia ti, cuerpo augusto,

cuerpo noble de luz que te diste crujiendo

con amor, como tierra, como roca, cual grito

de fusión, como rayo repentino que a un pecho

total único del vivir acertase.

 

Nadie, nadie. Ni un hombre. Esas manos

Apretaron día a día su garganta estelar. Sofocaron

ese caño de luz que a los hombres bañaba.

Esa gloria rompiente, generosa que un día

revelara a los hombres su destino; que habló

como flor, como mar, como pluma, cual astro.

Sí, esconded la cabeza. Ahora hundidla

entre tierra, una tumba para el negro pensamiento caváos,

y morder entre tierra las manos, las uñas, los dedos

Con que todos ahogasteis su fragante vivir.

III

Nadie gemirá nunca bastante.

Tu hermoso corazón nacido para amar

murió, fue muerto, muerto, acabado, cruelmente acuchillado de odio.

¡Ah! ¿Quién dijo que el hombre ama?

¿Quién hizo esperar un día amor sobre la Tierra?

¿Quién dijo que las almas esperan el amor y a su sombra florecen?

¿Qué su melodioso canto existe para los oídos de los hombres?

 

Tierra ligera ¡vuela!

Vuela tú sola y huye.

Huye así de los hombres, despeñados, perdidos,

ciegos restos del odio, catarata de cuerpos

crueles que tú, bella, desdeñando hoy arrojas.

Huye hermosa, lograda,

por el celeste espacio con tu tesoro a solas.

Su pesantez, el seno de tu vivir sidéreo

da sentido, y sus bellos miembros lúcidos para siempre

inmortales sostienes para la luz sin hombres.

 


Dansa de l’odi sobre la tomba de Franco, presentat als Jocs Florals de 1957 a Mèxic


Dansaré sobre la teva tomba
la dansa de l'odi immarcescible.


Percussió de peus i de mans
sobre la teva tomba.


Crit de joia i alarit salvatge
sobre la teva tomba.


Creixença de les venes i les ales
sobre la teva tomba.


Verge la vida en el mirall del dia,
sobre la teva tomba.


Al.leluia, al.leluia, al.leluia!

sobre la teva tomba.


Seré parit pel ventre de la vida,
sobre la teva tomba.


Quin esgarrip anunciarà aquest dia?
Crit d'orenetes: diamant i vidre.


Sobre la teva tomba.


Retrobaré la llum de la mirada,
sobre la teva tomba.


Retrobaré el ritme que no es cansa,
sobre la teva tomba.


Retrobaré la font i la paraula,
sobre la teva tomba.


Vindré a dansar sobre la teva tomba,
sí, sobre la teva tomba!
Mils de cadàvers dansaran amb mi,
sobre la teva tomba.


Per cada crim comès i cada ultratge,
els peus dansaran sols, dansa d'oracle,
sobre la teva tomba.


Pels somriures marcits a flor de llavis,
per les presons de pedra morta i odi,
per les muralles de silenci altes,
per les ferides que no cicatritzen,
per la saliva amarga coll endintre,
per les mirades orbes de les mares,
dansarem la sardana inviolable,
sobre la teva tomba, sí
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba.


Evocaré la vinguda de l'Orcus,
munions de tàvecs per a fustigar-te,
l'Hermes malalt per a què et paralitzi,
la sang dels morts, insepulta i calenta
en la dels vius on crema llur venjança.


Dansaré nu sobre la teva tomba!



Etiquetado en Europa

Comentar este post