Catalunya: Vint-i-sisena concentració veritat, justícia i reparació. Només veritat.

Publicado en por Ivonne Leites. - Atea y sublevada.

 Dissabte 28 de gener a les 12 hores a Sant Jaume

Quan la història l’ escriuen els vencedors i la beneïxen els seus fills, fins i tot els “progres”, i s’enganya a la gent de bona fe i se li diu que no existeixen més opcions i es vota una constitució monàrquica sota el signe de la llarga transició, la injustícia és omnipresent. Quan aquesta història oficial persisteix i resisteix el temps, la suposada democràcia, les pressions internacionals en compliment dels drets humans, blindada amb lleis de punt final, és un crim. Quan aquesta història es continua explicant, si s’explica i breument, a les escoles, instituts i universitats de forma interessada en la línia de la correcció política oficial, en la no veritat, amb ulls de reconciliació que es miren al mirall de l’oblit. Quan les veus informants beuen de les mateixes fonts d’on venen totes les informacions que arriben a aquesta societat mediatitzada pel capitalisme manipulador, que no dóna a conèixer més que, amb sort, els fets. Quan es fa així perquè no és útil a l’establishment explicar els antecedents, els motius, les raons dels antifeixistes. Quan passa tot això és un insult per a tots nosaltres perquè ens tracten com babaus.

És la negació històrica i política. El dia 27 d’aquest mes es recorda internacionalment les víctimes de l’Holocaust entre les qual va haver-hi uns 5.000 antifeixistes de l’estat espanyol, dada poc coneguda encara. Ningú s’atreviria a treure-li importància al genocidi comès pels nazis. L’holocaust dels defensors de la república, l’extermini franquista, no té cap dia per recordar-ho.

Moltes consciencies estan adormides perquè s’han cregut la propaganda de que oblit és sinònim de pau i estabilitat, com si la veritat i la justícia fossin companyes de l’enfrontament. Ja ho va dir fins i tot la directora de TV3 en seu parlamentaria que els catalans no estàvem preparats per a veure un documental sobre la república i la monarquia, que ja porta més de tres versions i potser quan s’ajusti a la història oficial es podrà emetre, quan la còpia s’assembli a l’original com un ou a una castanya. Terribas va dir :“Aquesta peça (documental) no respon als criteris necessaris perquè la gent pugui extreure el seu propi criteri sobre aquest tema". Sense comentaris.

Quan es dóna per bo que la societat ha de ser desigual, que hi ha rics que ho són perquè ho eren els seus pares i els seus avis i també ho seran els seus fills, que és inevitable i per tant normal que hi hagi pobres, que la gent passi gana i no tingui sostre, que l’Església tingui poder econòmic, polític i moral i sigui propietària de l’educació i la sanitat. Quan la terra ve donada per la sang, la blava secular que la posseeix i la vessada pel que la treballa. Quan el poder està en mans del privilegiat i el cap d’aquesta piràmide es una corona. Quan el poble que no té res, ni feina, si el patró no vol. Quan s’ha de passar pel llit del burgés o del noble per poder ser explotada i portar pa als teus fills. Quan passa tot això i estàs del costat del gruix de la població, que depèn de l’estat d’ànim del terratinent, l’empresari o el mossèn, com va estar el teu pare i el teu avi i veus que venen temps de drets i canvis, de sentir-te un esser humà, no un esclau, sinó un ciutadà, quan penses que els teus fills s’educaran i viuran millor que tu i t’ho volen prendre tot, no et queda altre remei que sortir a defensar el futur dels teus. Això no és un acte criminal és justícia, justícia social. Per això no es pot equiparar la seva lluita amb la violència salvatge dels que es van aixecar en armes contra la democràcia per perpetuar els seus privilegis, aquells que volien continuar tenint sota el peu el treballador, amb la boina a la ma i els ulls mirant la terra que mai seria seva. Per això no es pot parlar de bàndols en igualtat de condicions, sense adjectius que els diferenciïn, no tant sols perquè el fet de ser demòcrata t’ho impedeix, ja que no deus fer cap concessió al feixisme, sinó perquè moralment és una perversió.

Llavors com és possible que encara es parli d’una guerra civil, d’una guerra entre germans? una guerra que sembla va sortir del no res, en el millor dels casos, ja que encara s’ha de sentir que el cop d’estat estava justificat perquè regnava el caos, cosa totalment incerta. El “conflicte” de la Memòria es vol tancar només amb l’enterrament de les víctimes sense cap més adjectiu, sobre tot si han de dur una creu al seu fèretre. Un “conflicte” que es pensava que ignorant-lo desapareixeria i que té com única sortida acceptable la reconciliació, donar-se la ma i aquí no ha passat res, perquè tothom va matar. Potser per això el nou director del Memorial Democràtic és un especialista en resolució de conflictes. Llàstima que no es tracti d’un conflicte sinó només d’ajustar-se a la llei internacional, de justícia, de donar i de fer justícia i prou. Ni perdons, ni reconciliacions, no estem en una església sinó en un estat de dret que no deixa de caminar tort per sobre de les nostres víctimes.

El fet que el Guernica de Picasso estigui en un museu de Madrid amb nom de reina, que es pugui representar La casa de Bernarda Alba de Lorca o que es puguin fer recitals amb els poemes de Miguel Hernández o es cantin els poemes d’Antonio Machado no té cap valor, ni guareix cap ferida, ni és símbol de que ja hem passat pàgina. No té cap valor si el quadre no es pot exposar a la població de Gernika amb les fotos al seu costat de la ciutat bombardejada i els morts pels carrers, si al final de l’obra no surt el director a explicar que Lorca va ser assassinat pels colpistes a la seva Granada, si al principi del recital no es diu que Hernández va escriure al seu fill las Nanas de la Cebolla a la presó franquista d’on no va sortir i si el cantant no recorda que Machado no va poder caminar més enllà del seu breu exili francès on va morir malalt i de pena. No es pot buidar l’icona de contingut.

De quina veritat parlem quan Manuel Fraga Iribarne quedarà a la història oficial com un polític espanyol pare de la Constitució espanyola, fundador d’un partit “democràtic”, diputat, president de la Xunta de Galícia i senador? No sortirà als llibres com part de l ‘aparell franquista còmplice dels crims de la dictadura en les persones de Julián Grimau, Joaquín Delgado y Francisco Granados, responsable dels fets de Vitòria on van ser assassinats cinc treballadors. Ha mort al seu llit, com el dictador, sense que la justícia truqui a la seva porta, ni la jutgessa argentina hagi arribat a temps perquè també puguem llegir a la seva biografia que va ser jutjat.

Si es continua amb aquesta idea de la història i es continua transmetent, quina justícia tindran les víctimes del franquisme, sobre tot aquelles que van ser-ho en el període del 17 de juliol del 36 a l’1 d’abril del 1939? Són víctimes d’una guerra? No, són víctimes del feixisme repressor que va començar l’aniquilament del lleial a la República el mateix dia del cop d’estat feixista a Melilla. Els morts del llavors protectorat són les víctimes més oblidades; allà no hi va haver guerra, a Galícia i Navarra tampoc, només milers d’assassinats. A l’agost del 36 ja eren milers els consells de guerra que condemnaven a mort per adhesió a la rebel·lió als defensors de la democràcia, condemnes executades amb devoció i eficiència, que van escampar la sang de les víctimes pel mapa de les conquestes dels generals assassins de Franco. Aquestes víctimes no es poden diluir en un període de guerra i formar part d’un estadística de baixes bèl·liques, també són víctimes del franquisme que reclamen veritat, justícia i reparació.

La injustícia sembla no tenir final, ens volen fer arrossegar el complex de víctima i ens passen per sobre mentre ens barren el pas. Ens volen tancar a les hemeroteques com part d’un passat que els fa nosa perquè potser en aquests temps de crisis de tota mena el nostre missatge, la veu de les lluitadores i lluitadors antifeixistes és més actual que mai i creix proporcionalment a les mesures que els governs ens imposen per la llei “del ordeno y mando por vuestro bien” com va fer el dictador.

No som passat, som present i futur.

Etiquetado en Europa

Comentar este post